La República de Venecia va ser un exemple únic a la história de la humanitat de perseverança, més de mil anys de democrácia (encara que no absoluta) fins a la seva fí amb la entrada de Napoleò Bonaparte. Mentre tota Europa era sumergida per un mar de dictadures i monarquías, la ciutat acuática del Adriátic respiraba uns aires més lliures i democrátics, basats en el comerç amb Orient i una potent flota de guerra. L’art, la cultura i el mecenatge es respiraban per els canals de Venecia. Tota Europa sentía enveja de La Serenísima. Els mandataris o Dogos eran escollits mitjançant un complex sistema amb representacíó del poble (al principi) i després controlat per les families aristocrátiques, pero sempre mitjançant un sistema democrátic. Aixins Els Contarini, Morosini, Dandolo, Loredan es repetían com a Dogos i càrrecs propers al poder. Ser escollit com a Dogo era un orgull i a més un cárrec que no es podía rebutxar. La majoría d´aquestos mandataris eran solters, en molts casos eran els fills grans de les families dels patricis venecians, normalment es casaven els més joves per no repartir la fortuna de la familia, eran homes amb molta cultura, versats amb arts, que practicaven el mecenatge i que teníen a la seva disposició les millors cortesanes d’Europa. El Dogo o Dux es debía a La República amb tots els seus sentits, si el seu mandat era questionat per El Consigglio, el Dux ho podía pagar car, podía ser jutjat i enviat al exili. El resultat de tot aixó va ser molt efectiu per Venecia i la demostració de que la cultura anaba agafada de la má del poder. En quansevol cas aquests dirigents sempre deixaven derrera seu millores, directrius a seguir, el manteniment d’unes llibertats que el poble guardaba gelosament, per exemple la no participació de La Esglesia en el afers polítics, ningú va morir a mans de La Inquisició durant la llarga historia veneciana, el primer guetto jueu del mon va ser el Venecià degut a la bona disposició de La República per el comerç (no volem obviar que també van ser “squeezed”) i la primera dona doctorada va ser veneciana al segle diset.
Que ha cambiat ara, posem per exemple amb Berlusconi o Berlusca com li diuen carinyosament. El dirigent es ric, pot ser del més rics d’Italia, pero el nivell cultural es baixisim. Berlusca toca el cul a les administratives no per lligar sino per fer se el graciòs. He conegut italians que viuen a Barcelona avergonyits del seu dirigent, suposo que la mateixa vergonya que sentiem quan Aznar o Ansar com li deia Bush, s’enllerdofaba el bigoti de grasa durant les barbacoas al rancho texano dels Bush, mentre parlaba mexicà, “ahorale George”. No es dolent que als polítics els hi agradi el ví, que els hi agradin les dones, recordem el que va passar amb Clinton, els americans tenían un bon president i el van deixar perdre, pero lo realment imprescindible es la cultura. Que podem dir dels dirigents d’aquí. Sarkozy diu que Zapatero no es inteligent, pero no saben quin dels dos es més tonto. Jordi Pujol beu ví amb tetra brik d’amagat als seus estius a prop de Ribes com fan el inmigrants russos al carrer sense feina, ens va deixar aquell victimisme tan entretingut i tant poc útil de “La puta i la Ramoneta”. Montilla sols té la secundaria i es posiblement el andalús amb menys gracia que s´ha vist mai. Ens queda Maragall home cult i amb alegría italiana al cos, de bona familia. Tots sabem el que va deixar, les olimpiades i unes directrius a seguir. Pot agradar o no pero ja tenim algo.
Perqué els món polític ha fuigit de la cultura, perqué quansevol pot ser polític si es un cabronás i sap tindre el cul ben cobert. No hi ha cap ducte de que si no hi ha cultura no hi queda res derrere. On son el politics amb cultura que s’estimen la seva terra. Venecia, la cultura, la creativitat, l´art i els seus canals bategaban dintre del cervell del seus Dogos, “squeezing them” al servei del poble.
Per últim preguntar-se, d’on surten els politics actuals, qui son aquesta gent, on s’han format, surten de la empresa privada amb un bon forat al cul i un compte a Suissa o han estat passan el respall desl seus jefes i fent pasillos com a funcionaris. Pot ser son tan propers a nosaltres “il popolo” que no tenen res a dir?.
